Etiqueta: associacio

Balagué: “Les persones amb trastorns psicòtics són més un perill per sí mateixes “

Per Jennifer Ariza López 

Conversem amb la psicòloga clínica, Núria Balagué, del Centre Salut Mental d’Adults de Berga, per tal de conèixer més com es viuen trastorns psicòtics com l’esquizofrènia o el trastorn bipolar, des de fora i des de dins.

Com són els trastorns psicòtics com l’esquizofrènia o el trastorn bipolar? 

Aquest tipus de trastorns depenen molt de com és cada persona. L’esquizofrènia implica un deteriorament cognitiu degut als brots d’al·lucinacions i deliris que pateixen els malalts. Es tracta de persones amb un aplanament afectiu i pèrdua d’adequació social, ja que experimenten dificultats a l’hora de relacionar-se amb els altres.

Mentre que els individus amb trastorn bipolar no tenen un deteriorament tan gran com els esquizofrènics, ja que poden portar una vida més normalitzada fins i tot a nivell familiar i laboral. Aquestes persones han de fer un bon tractament farmacològic, portar uns bons hàbits d’exercici, i adoptar una bona capacitat d’identificació de canvis que puguin anunciar una possible fase maníaca o depressiva.

 Quin tipus de tractament tenen aquests trastorns? 

Tant l’esquizofrènia com el trastorn bipolar són trastorns genètics, hereditaris i totalment biològics. El tractament principal per ambdós sempre serà farmacològic per tractar els símptomes, és a dir, evitar els deliris o les al·lucinacions olfactives, auditives, entre d’altres. El que s’intenta amb la medicació és reduir aquesta desagradable simptomatologia.

Hi ha també algun tipus d’atenció psicològica per aquests trastorns? 

El tractament sempre serà psiquiàtric, però es pot acompanyar amb una ajuda psicològica. En el cas de les persones amb trastorn bipolar, se’ls dona informació sobre el què es pot millorar o empitjorar, i es treballa sobretot la identificació de senyals que avisen que la persona pot estar tirant cap un estat maníac o depressiu. Com normalment la mania és molt ràpida, si la persona la reconeix, amb fàrmacs es pot aturar i evitar l’ingrés. La depressió és més lenta, però la mania és més ràpida i en una d’aquestes fases, el malalt pot dur a terme accions desorbitades, com malgastar tots els seus estalvis en un moment, per exemple. El que s’intenta evitar és el desencadenament d’aquest episodis.

I a nivell psicològic què es treballa amb els esquizofrènics? 

S’intenta que tinguin més qualitat de vida. Es treballen habilitats socials, es millora la seva cura personal o l’adaptació al entorn, etc.

Precisament l’entorn com ha d’actuar amb persones esquizofrèniques o amb trastorns bipolars? 

El tracte ha de ser normalitzat i no diferencial perquè això genera molt mal i incomprensió en les víctimes. S’ha de tenir en compte que l’individu amb trastorn bipolar pot encaixar millor en activitats del dia a dia, mentre que a l’esquizofrènic li costa més adaptar-se socialment. Però tot i que siguin persones amb dificultats per relacionar-se, no són perilloses com es diu en moltes ocasions.

Com comentes s’acostuma a relacionar aquest tipus de trastorns amb conductes violentes. Per què és així? 

Perquè quan en alguna ocasió surt als mitjans de comunicació que una persona esquizofrènica, per exemple, ha comés algun delicte, es genera molta alarma social. També s’ha de tenir en compte que no sempre es parla en aquest sentit de malalts mentals, sinó de conductes més antisocials que justifiquen en alguns casos accions delictives per tenir una consideració diferent al patir suposadament una malaltia mental.

Es dóna la sensació al públic de que hi ha una prevalença molt alta de conductes violentes desencadenades per aquests trastorns, però realment és baixa. De fet, una persona amb una simptomatologia psicòtica activa té més risc de fer-se mal a ella mateixa, que a la resta, degut a que percep o sent coses que només ella veu.

Tenen cura l’esquizofrènia i/o el trastorn bipolar en l’actualitat? 

Avui en dia aquests trastorns no tenen cura. Es tracten, però no es curen. I tot i fer el tractament correctament, el pacient pot patir una descompensació. Per exemple, la primavera pels malalts amb trastorn bipolar és perillosa. Els canvis estacionals afecten molt a aquesta patologia.

Evidentment, si no es fa correctament el tractament o es consumeixen drogues, la descompensació està assegurada. Però és clar, les malalties segueixen el seu curs, tot i que el tractament es porti a terme a la perfecció.

Bones pràctiques en la difusió d’informació sobre salut mental

Elaborat per Patricia Bazaga Martínez

Els mitjans de comunicació contribueixen notablement alhora de construir la manera com percebem el nostre entorn i la nostra societat. Per consegüent tenen la capacitat de remarcar o fer desaparèixer la discriminació social que pateixen les persones amb malalties mentals.

Tant és així que des del codi deontològic periodístic ja remarquen la necessitat d’actuar amb ‘especial responsabilitat i rigor en el cas d’informacions o opinions amb continguts que puguin suscitar discriminacions per raons de sexe, raça, creences, extracció social i cultural i malaltia, així com incitar a l’ús de la violència, evitant expressions o testimonis vexatoris o lesius per a la condició personal dels individus i la seva integritat física i moral’.

1

Així mateix, la llei espanyola també determina el deure i responsabilitat del personal sanitari alhora d’informar el pacient sense perjudicar-lo. I les obligacions ètiques arrelades a qualsevol estudi de investiagació biomèdica que vulgui ser difós.

A partir d’aqui, elaborem una petita guia de bones pràctiques alhora de difondre informació sobre salut mental. Primerament és necessari saber amb quin tipus d’informació estem tractant. Per aquest motiu ens interessa saber quina és la seva rellevància, que pot aportar a la societat en relació a fomentar el coneixement sobre salut mental i quines opinions en tenen els professionals en el tema.

En segon moment, hem de verificar que tant les competències de les fonts com la seva experiència estigui al mateix nivell que la informació amb la qual tractem. D’aquesta manera la qualitat de la nostra peça incrementa, ja que les fonts correctes li aporten molt de valor. A més, hem de diferenciar entre els interessos que poden sorgir de la seva intervenció. És a dir, si les fonts actuen en nom propi o només representen a l’entitat per la qual treballen.

Paral·leament a l’aparició d’una malaltia podem identificar l’existència d’un risc tant per individus com per a col·lectius. Aquest fet remarca la necessitat de comunicar adequadament el risc sense magnificar-lo ni treure-li importància. D’aquesta manera, alhora de parlar sobre els riscos d’una malaltia hem de tenir en compte els esdeveniments anteriors. Això ens serveix per tal que el públic comprengui més facilment el que està passant. També és rellevant comunicar com s’afrontarà aquest risc.

Per aquest motiu, considerem que l’efecte del treball periodístic ha de potenciar el coneixement social de les malalties de salut mental, presentar la malaltia amb la mateixa normalitat amb la qual es tracten d’altres com per exemple la diabetis, evitar potenciar el vincle entre violència-malaltia mental, ja que una cosa no justifica l’altre. Així com oferir contingut i termes fora de context, ja que estem tractant amb persones que tenen dret a ser tractades de manera respectuosa.

Informació elaborada a partir dels documents oficials: ‘Cómo abordar la Salud Mental en los medios de comunicación. Guía de estilo‘ i ‘Consideracions ètiques entorn de la Informació Sanitària‘.

Salvans: “Aquí la gent té la llibertat de dir el que es troba a casa i els altres ho entenem”

Per Clara Ferrer Capó

Joaquim Salvans, el president de l'associació. Fotografia: Maria Vallvé
Joaquim Salvans, el president de l’associació. Fotografia: Maria Vallvé

Com va néixer l’associació?

L’octubre del 2007 en el Dia Mundial de la Salut Mental. Ens vàrem reunir a La Garriga una sèrie de famílies que tenien algun membre afectat per aquest tipus de problema i vàrem veure que podríem constituir-nos en un grup d’ajuda mútua. I així ho vàrem fer. El gener del 2008 posàrem en marxa aquest grup d’ajuda mútua. Després vàrem veure que l’associació anava creixent i que, per tant, era necessari legalitzar-la com a institució. Llavors, l’octubre del 2009 vàrem inaugurar l’associació El Far.

Per què El Far?

Molts components del grup d’ajuda mútua vàrem estar parlant de quin nom li posàvem. Varen sortir diverses propostes. Una senyora va dir “el far” perquè orienta, il·lumina… i ens va agradar aquest simbolisme.

Quina va ser la teva motivació per a formar El Far?

Tinc dues motivacions. Primerament vaig treballar en el camp de la salut mental, sóc infermer especialitzat en psiquiatria i vaig treballar en un centre de rehabilitació a Nous Barris de Barcelona. D’altra banda, tinc un familiar afectat d’un trastorn mental.

L’esquizofrènia és la malaltia que més pateixen els usuaris de l’associació?

Sí. També hi ha casos de Trastorn Bipolar, algun Trastorn Límit de la Personalitat… Però domina el diagnòstic d’esquizofrènia.

Quina és la teva tasca en El Far?

Com qualsevol president d’una associació, el que faig és coordinar una mica totes les activitats que es realitzen.

Qui proposa aquestes activitats?

La Junta.

Com s’estructura l’associació?

Tenim una junta en la qual hi ha un president, un secretari i uns vocals. Aquesta junta es reuneix almenys un cop cada mes. Llavors, fem un ordre del dia com qualsevol altre associació i parlem de tots els temes que es plantegen. A més a més, Nosaltres estem federats a la Federació Salut Mental de Catalunya, que aglutina una seixantena d’associacions de tot el territori català.

Què creu que pot aportar El Far als seus membres?

Bàsicament, que es trobin en un espai i, a partir d’allà, estableixin uns vincles. . És a dir, es tracta de normalitzar la situació d’aquestes persones i dels seus familiars.

Quines malalties mentals creu que estan més estigmatitzades?

La paraula esquizofrènia té connotacions molt negatives, com ara la violència. Jo també he tardat uns anys a poder dir que tenia un familiar amb un trastorn mental.

S’hauria de canviar la terminologia d’aquestes malalties?

No es pot canviar, és un diagnòstic. El que hem de canviar és el concepte que tenim les persones sobre aquests trastorns.

Quina ha estat l’evolució de El Far?

En realitat som poca gent. Costa molt a la gent apuntar-se a l’associació.

Per què?

Perquè si et poses a la parada de l’associació, el poble ja et reconeix, tant si ve la família com l’afectat. La gent està una mica reticent. Intentem anar rompent això, que es doni la cara.

Què diries per animar aquells que puguin necessitar el suport de l’associació per a què s’apuntin a El Far?

Tenim un local propi i que vinguin a informar-se de tot el que fem. Els grups d’ajuda mútua van molt bé també per a les famílies, perquè no pots parlar d’aquests temes amb qualsevol persona perquè no t’entendrà. En canvi, aquí la gent té la llibertat de dir el que es troba a casa perquè els altres ho podem entendre. Que no tinguin por, que hem de fer pinya i anar normalitzant aquestes situacions.

Quin és el perfil dels membres de la Junta?

Tots són familiars. A més a més, tenim una psicòloga a l’associació que treballa per a nosaltres tres o quatre vegades a la setmana. Això ens va molt bé perquè presentem situacions que ens trobem a casa i ella ens fa veure una mica si la postura que prenem és correcta o no.

Quines activitats es duen a terme?

Fem uns tallers on hi ha un monitor de plàstica especialitzat on només hi participen els usuaris, és a dir, les persones afectades. Llavors, quan no hi ha tallers, fem dos cops al mes el Grup d’Ajuda Mútua (GAM) per a familiars. Després, dos divendres al mes es fa un taller de cuina que dirigeix una mare d’un usuari i que és per als altres malalts. També s’organitzen altres activitats com sortides i excursions, com ara anar a Montserrat. Finalment, cada mes estem també a la Fira Alternativa en la qual hi participem amb una parada d’objectes que ens dona la gent per ajudar-nos i, així, a aconseguir diners per a poder fer totes aquestes activitats.

Video resum de l’entrevista, per Maria Vallvé: